Un paisatge de primera i un de segona

“Estem molt influïts pels arquetips paisatgístics que com a cultura hem creat. Sobretot pel catalanisme polític de finals del XIX, que beu de la Renaixença literària, i que exalta els paisatges del nord de Catalunya, que coincideixen amb el bressol de la nació: el Canigó, Ripoll, la Catalunya Vella. L’escola de pintura d’Olot és això, els Vayreda, Berga i Boix pinten sempre el mateix tipus de paisatge: olotí, verd, humit, calmat, plàcid. I ho contraposen als paisatges del sud: àrids o semiàrids, de la franja de ponent, paisatges ocres, on l’aigua és més escassa, amb l’agricultura de secà. Uns geogràficament coincideixen amb la Catalunya Vella, amb tota la mitologia dels orígens catalans, i on no hi ha estat present, cosa que és mig mentida, la invasió àrab, i en els altres trobem Tortosa, que és plena de toponímia àrab, i que és la Catalunya Nova. Es va associant una sèrie de valors i de mites històrics a un tipus de paisatge, de manera que es va creant un paisatge de primera i un de segona. Això a la llarga porta, dins d’un espai tan petit com Catalunya, a la creació d’una geopolítica interna. No és casualitat que les centrals nuclears, la petroquímica i allò que ningú vol estigui al sud, va anar d’un pèl que no s’hi instal·lés el cementiri nuclear a nivell de tot Espanya. Vas a la Terra Alta i estàs voltat de molins enormes, que tots estem a favor de l’energia eòlica però ningú vol aquests gegants a tocar de casa. I la immensa majoria estan al sud quan és a l’Empordà on fa més vent. Però l’Empordà a ulls dels qui prenen decisions polítiques està mimat, i t’ho dic jo que hi visc al costat. En aquests poblets medievals fantàstics, hi ha un munt de segones residències d’estiuejants barcelonins que no encaixarien bé un molí de cent metres, ni el soroll que escoltarien contínuament. Això per què és així? No només perquè el sòl és més barat, sinó perquè, com a resposta social, a Catalunya està més ben vist si es posa allà que si es posa aquí. “ 

Joan Nogué,  catedràtic de geografia humana de la Universitat de Girona i exdirector de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, a Catorze.


Algo cambió y lo sabemos

“Ya no estoy segura, sin embargo, de lo que ‘después’ significa. Algo cambió en el mundo. Hace no mucho tiempo, algo cambió y lo sabemos. No sabemos como explicarlo todavía, pero creo que todos podemos sentirlo, en algún lugar hondo de nuestras vísceras o en nuestros circuitos neuronales. Experimentamos el tiempo de manera distinta. Nadie ha logrado captar realmente lo que sucede ni por qué. Tal vez es sólo que sentimos la ausencia de futuro, porque el presente se ha vuelto demasiado abrumador y por tanto se nos ha hecho imposible imaginar un futuro. Y sin futuro, el tiempo se percibe nada más como una acumulación. Una acumulación de meses, días, desastres naturales, series de televisión, atentados terroristas, divorcios, migraciones masivas, cumpleaños, fotografías, amaneceres. No hemos entendido la forma exacta en la que ahora se experimenta el tiempo. Y quizás la frustración del niño al no saber qué fotografiar, o cómo encuadrar las cosas que observa desde el coche, mientras atravesamos este paisaje extraño, sea simplemente un signo de cómo nuestras maneras de documentar el mundo resultan insuficientes. Tal vez si encontramos una nueva manera de documentarlo empezaremos a entender esta nueva forma de experimentar el tiempo y el espacio. Las novelas y las películas no logran captarlo del todo; tampoco el periodismo; la fotografía, la danza, la pintura y el teatro no lo captan; la biología molecular y la física cuántica tampoco, desde luego. No hemos entendido cómo es que existe el tiempo y el espacio en nuestros días, como los experimentamos realmente. Y hasta que encontremos una forma de documentarlos, no los entenderemos”.

- Valeria Luiselli, Desierto sonoro


Fragments of a Whole / Fragmentos de un todo

My friend Sylvia just published an essay (available both in English and Spanish) at Wimblu on the personal and social consequences of the Covid-19 crisis, aiming to find "consolation and hope in our abundant capacity for connection and creation, despite the social distancing in the midst of the pandemic". Along with her text she curated a selection of images by photographers from all over the globe, among them yours truly. ¡Muchas gracias por haber contado conmigo, Syl!


Photo book: “Riviera: Photographs of Palm Springs” by John Brian King

A couple weeks ago I received in the mail a copy (along with some really nice postcards, one of them with a personal hand -written note from the author) of John Brian King’s RIVIERA: PHOTOGRAPHS OF PALM SPRINGS, published by Spurl Editions

It’s a rather small (21x19 cm), 112-page book containing 99 gorgeous landscape photographs of the city of Palm Springs, California, and its environs. The hazy, soft-focus, kind of washed-out quality of Fuji Instax Wide film really suits the mostly decaying, lonely, quite dream-like and definetely haunting mood that flows through the whole body of work. 

Needless to say, I wholeheartedly reccomend this book. Do yourself a favor and get a copy from the Spurl Editions website (it’s also available from Amazon, but hey, they won’t include postcards from all of John’s other books and don’t need your support anyway).

1
Using Format